VOLUM:
-A partir dels anys 80 es va començar a utilitzar les bases actuals.
-Recuperació de la pintura.
-Aparició del minimalisme: Industrial i geomètric.
-Per saber sobre l'obra primer s'ha de saber la seva intenció i vida de l'autor.
-Utilització de l'historia o de personatges mitològics a les obres.
- Temporada de pluges II:
-És una obra de Miquel Barçeló (Mallorquí) i aquest va viatjar a l'Àfrica com referent en aquesta pintura.- El descobriment d'Àfrica en un viatge a Mali ha fet que la seva gent i la vida al desert sigui un dels temes més desenvolupats en la seva obra en els últims anys, sempre reflectint una gran preocupació per la naturalesa, el pas del temps i els orígens .
-En aquesta pintura, a part d'utilitzar la pintura a l'oli, es veu una clara utilització d'altres materials que simulen el moviment de l'aigua i el vent, entre altres coses.
-Podem veure que l'autor està influenciat pel "action painting" de Jackson Pollock.
- 216 substituts de guix:
-És una obra de Allan McCollum, un artista contemporani americà que va néixer a Los Angeles.
-Es qüestiona la naturalesa de l'art.
-L'obra està composada per 216 marcs "industrials" de diferents formes i colors (tots ells).
-Encara que només firmi l'autor com a responsable de l'obra, ell treballa amb els seus ajudants els quals han fet els marcs i els han pintat. Encara així, l'autor només es dedicava a pintar una part especifica que deixaven per ell.
-Juga amb l'especulació o reacció de la societat dels anys 80.
-El que denota aquest obra son uns objectes específics transformats o agrupats de tal forma que expressin alguna cosa. En aquest cas que encara que a ull no es percebi els marcs son de formes i colors diferents i per tant cap es pot comparar.
- Paradis suspes II:
-És una obra de Cristina Iglesias escultora i filmadora espanyola establerta.
-La seva obra està basada en un llibre "El món subterrani" de Angela Sommer-Bodenburg.
-A utilitzat filferro entrellaçat en trames per formar un tipus de "catifes" sospeses per cables, col·locades de manera que el public pugui passar pel mig i interaccionar amb l'obra.
-Està basada en el llibre esmentat anteriorment perquè no son simples trames de filferro i prou, sinó que a més a més estan posades de forme que es distingeixin lletres. No es port llegir clarament però es distingeix que son narracions del conte.
-També podríem dir que el títol diu molt de l'obra, ja que les "catifes" estan col·locades de forma que tot quedi suspès en l'aire gràcies a cables penjats des del sostre.
-L'obra està valorada sobre 1.000.000 euros.
- Blue Room:
-És de l'autora àrab Latifa Echakhch.
-Tracta sobre una instal·lació "tancada" i amb una petita entrada per on el public pot entrar, seure i mirar les parets.
-Les parets estan folrades de paper de calc (una mica més petites que un DIN A4).
-El que vol l'autora és fer una crítica social a totes aquelles revolucions àrabs que es van donar al 2011.
-Utilitza paper de calc perquè els àrabs ho utilitzaven molt per fer les copies dels pamflets que repartien a les revolucions.
-L'autora juga molt amb la tinta que conte el paper i deixant que caigui i s'escampi pel terra.
-Encara que l'obra o diguem en aquest cas que l'idea és de l'autora, la que està al MACBA es una variació feta per els restauradors. Encara així el MACBA va comprar l'idea i per tan quan hagin de canviar de lloc instal·lació o hauran de tornar a fer.
- Preformance:
Al final del recorregut vam acabar fet una preformance, on la que ens feia la visita guiada ens posava uns cascos per on escoltàvem una veu que ens deia el que havíem de fer. En la meva opinió em va agradar bastant.
ART SONOR (Tot el que ens envolta es musica):
- Vam fer tres activitats:
- Tres reproductors disposats successivament en una part apartada de l'entrada del MACBA, els quals gabaven els sons dels altres. És a dir, el primer feia un soroll, el segon feia el soroll del primer més el seu i el tercer reproduïa el soroll del 1 i el 2 més el seu propi.
- El vídeo de la boca parlant és una forma d'expressar una obra teatral. Intenta que els oients es fiquin en l'expressió de la boca la qual relata tota l'obra. Estava exposada en una sala fosca i negre on només es veia i s'escoltava el vídeo.
- L'ultima obra tracta sobre d'interpretació d'una persona únicament escoltant la reproducció sonora d'una pel·lícula. L'autor va li va fer fe a la seva secretaria un llistat de tot el que escoltava. La sala on estava exposada i constava una pantalla que reproduïa tot el que la secretaria escrivia i al mig de la sala un parell de cascos on s'escoltava el so de la pel·lícula.
VÍDIO MACBA:
Una de les activitats que no vaig trobar gaire entretingudes va ser aquesta.
Ens van posar dos o tres vídeos i just després les havíem de comentar.
Si no m'equivoco pràcticament els vídeos giraven en torn a la crítica social, moda o el masclisme.
Aquest últim em va semblar força entretingut ja que sortia una dona retractant les paraules de violador i maltractadors. Parlant en primera persona però des del punt de vista que ella només repeteix les paraules d'un altre.
INTERSECCIÓNS:
Aquesta activitat tractava de representar una paraula que ens deia el responsable de l'activitat i sense dibuixar, representar-la originalment. Ens vam posar per grups i ens va tocar la paraula "Velocitat". Desprès de pensar-hi molt vam acabar utilitzant una figura representativa i escrivint amb cordill la paraula (posada de costat per donar un efecte de "velocitat" o moviment).
SOKUROV:
Aleksandr Nikoláyevich Sokurov (rus: Александр Николаевич Сокуров;llogaret Podorvija, província d'Irkutsk, 14 de juny de 1951) és un director de cinema i guionista rus establert a Sant Petersburg, que alguns consideren el virtual successor d'Andrei Tarkovski. Seves pel·lícules tenen una marca distintiva i alta realització estètica.
Aquesta activitat constava de quatre sales amb quatre pel·lícules (documentals) diferents. Totes elles relacionades amb les activitats militars russes (ja que està bastant bé vist que els soldats allà lluitin per la pàtria). Els crítics han arribat a preguntar-se si les pel·lícules tenien alguna tendència crítica ja que només es veu com passa el temps i només esperen que passi alguna cosa (els militars). Normalment quan et diuen que una pel·lícula sobre la guerra t'imagines una d'acció però Sokorov estava més interessat en fer un documental més que una pel·lícula d'acció...
Les sales estaven comunicades per una entrada i totes eren igual, foques i amb "sofàs" on el públic es pogués seure, estirar... però la sala era tan gran que també si podia estirar al terra o tocar la pantalla.
